Mètodes d’infecció

El CMV es transmet principalment pels àfids (pugons) i també es pot transmetre mecànicament per l’acció antròpica, és a dir per l’acció dels éssers humans. El virus es transmet fàcilment conreant i fins i tot tocant les plantes sanes després d’haver tocat les infectades, ja que la saba s’impregna a les mans i la roba dels llauradors. No obstant això, CMV és menys estable que el virus del mosaic del tabac i per tant no és tan fàcil de disseminar pels éssers humans.

El virus, que es va estendre pels àfids, té un període d’adquisició de cinc a deu segons i un període d’inoculació d’aproximadament un minut. No obstant això, després de dos minuts, la probabilitat d’inoculació disminueix en gran mesura i en les dues hores següents ja no és capaç de propagar-se a través d’aquest vector en particular. Va ser localitzat en un nombre variable d’espècies d’àfids que es troba al voltant de 60-80 diferents i també es pot transmetre mitjançant la llavor. Entre els àfids més comuns trobem el Myzus persicae, que també rep el nom de pugó verd. Un altre vector de transmissió del virus és la Cuscuta.
Aquest virus pot passar l’hivern a les males herbes perennes, flors i plantes de cultiu per sobreviure en les arrels. A la primavera, el virus creix amb la planta i emergeix en les fulles superiors, on és recollit pels àfids i traslladat a altres hostes on causa una infecció sistèmica.

El genoma de CMV es compon de tres ARN de cadena única cadascun dels quals està tancat dins d’una proteïna de la coberta. En el procés de traducció d’aquest virus s’empra ARN subgenòmic. Un cop dins de la planta el virus és capaç d’inhibir la capacitat de les plantes per senyalitzar, donat que silencien gens en altres teixits. Això permet que el CMV puga envair més a la planta. Aquest virus es replica al citoplasma. El moviment del mateix té lloc a través dels plasmodesmes per a les transferències de cèl·lula a cèl·lula, però el floema s’utilitza per al moviment de llarga distància.